Imprimeix

Mites erronis de la salut mental

Escrit per Pere Minobas Suquet el . Publicat a Psicologia

La psicologia, en estar relacionada amb la salut, és sovint un tema de conversa i d'interés general. El fet que s'hagi convertit en un aspecte normalitzat dins la nostra societat és positiu, però en ser tema de conversa de persones poc formades en aquesta ciència, s'ha pogut detectar que s'han anat formant al llarg del temps un seguit de "mites" relacionats amb la salut mental, que no acaben de ser del tot certs.

En aquest espai fem un recull dels mites més extesos i la seva refutació:


Hi ha diferències molt clares entre persones normals i anormals

La salut, mental o fisica, és un estat relatiu. No se sap quin és el limit entre normal i anormal. No hi ha persones normals per una banda i anormals per l'altra. Hi ha èpoques en que un individu, normal i ben adaptat, sent ansietat, angoixes, estats d'ànim als quals li costa sobreposar-se, pors infundades, etc. que requereixen, en cas de no superar-se fàcilment, l'atenció de l'especialista.

La malaltia mental és incurable

En aquesta, com en qualsevol altra especialitat, alguns pacients es curen, altres milloren i alguns altres veuen limitades les seves possibilitats de realització de per vida, precisant mesures de cura personal i un règim de vida dependent. Quan es tracta de malalts crònics hospitalitzats, la incurabilitat s'acostuma a sobrevalorar, potser com a mecanisme de defensa davant els sentiments de culpabiliat que de vegades desperten les necessàries mesures d'internament.

Es tracta de posar-hi voluntat i sobreposar-se

Aquest "voluntarisme" que tracta d'enfocar les conductes de malaltia com quelcom evitable pel propi malalt és un gran error que sobrecarrega encara més el pacient amb sentiment de culpa, d'incomprensió i fins i tot de irritabilitat. Per desgràcia és típic el que passa en alguns quadres depressius, en què familiar i amics insisteixen al malalt que el que ha de fer és "sortir i distreure's", "animar-se", "no donar tantes voltes a les coses", o en el cas del pacient histèric, al qual es tracta d'exagerat, o en el del obsessiu, al qual se'l castiga per les seves "manies".

El malalt mental és perillós

Tot i que en determinats moments i circumstàncies de la malaltia, ho pot ser, és evident que aquesta característica s'ha exagerat molt. En l'actualitat, no existeixen dades que demostrin que el malalt mental sigui més perillós per a la societat que els individus anomenats "normals". Bona part dels treballs sobre aquesta matèria demostren que la probabilitat que aquestes persones cometin un delicte no difereix de la dels subjectes considerats normals.

Les malalties mentals són hereditàries

La por d'heretar una malaltia mental produeix de vegades una preocupació innecessària i infelicitat. Aquesta por és poc fonamentada. En molts casos en què les malalties es presenten en famílies concretes, el desenvolupament de la malaltia pot ser el resultat de l'associació d'una certa predisposició genètica amb factors ambientals. Molts casos es deuen més a factors ambientals que genètics.


Bibliografia

Gómez, C; Zapata, R. (2000). Psiquiatría, salud mental y trabajo social. Pamplona: Eunate.