Imprimeix

Ser mare separada

Escrit per Lda. M. Dolors Grassot París el . Publicat a Articles

 

Tradicionalment la dona ha sigut sempre l’encarregada de tenir cura dels fills. En les últimes dècades les dones s’han anat incorporant paulatinament al món del treball, però, amb molt poques excepcions, no han deixat mai de banda el seu rol de mare.

Imprimeix

Ser pare separat

Escrit per Lda. M. Dolors Grassot París el . Publicat a Articles

 

El trencament d'una parella amb fills és sempre un moment dolorós i difícil per a tots els membres de la família. Superat el primer trasbals, grans i petits s'hauran d'adaptar a la nova situació i redefinir el seu paper dins la família.

 

Afrontar la paternitat després d'un divorci no és gens senzill, sobretot si tenim en compte que és el pare qui generalment queda fora del nucli familiar. El divorci implica una redefinició total d'un mateix com a pare i dels reptes que cal assumir per a conservar o reconstruir la relació amb els fills. En una família intacta, no hi ha cap dubte de quin és el paper del pare, encara que passi molt de temps fora de casa. Però quan només s'és pare "quan toca", aquest pot sentir que la seva posició vers els fills, que semblava inamovible, de cop comença a trontollar.

 

Imprimeix

Articles: El fenomen Facebook

Escrit per Lda. M. Dolors Grassot París el . Publicat a Articles

 

El facebook és una web de xarxes socials que et permet contactar amb amics i coneguts que potser feia anys que no veies. Des que es va obrir al públic ha estat tot un fenomen i en poc temps va passar a ser una de les webs socials més importants i amb més de 110 milions de membres a tot el món.

 

No només pots trobar amics i coneguts, contactar amb persones amb interessos similars, fer negocis, trobar parella, jugar i compartir fotos, sinó que fins i tot periodistes utilitzen el facebook per buscar contactes, el servei d’inteŀlligència secret britànic busca gent per reclutar i ja s’han plantejat fer-ne una peŀlícula.

 

Tot i així, el facebook no s’ha salvat de tenir detractors. El fet de contactar per internet amb els amics fa dubtar de la veracitat d’aquestes amistats, també sembla que alguns competeixin per tenir el màxim de contactes possibles o, es titlla als usuaris de narcicistes. Aquest últim es basa en un estudi fet a la Universitat de Geòrgia on van passar uns qüestionaris de personalitat a 130 usuaris de Facebook i van analitzar el contingut dels seus perfils online. Uns observadors sense entrenament també van mirar els perfils i van dir en quin grau els hi semblaven narcicistes o egoïstes.

 

Els resultats van mostrar que el número d’amics i comentaris en el mur (lloc on escriure comentaris) que una persona tenia al seu perfil correlacionava amb com de narcicista es mostrava. Aquesta visió narcicista seria similar a com de narcicista és la persona en el món real, formant nombroses relacions però superficials amb els altres. Aquests, també són més propensos a tenir fotos de perfil glamoroses o “autopromocionals” mentre que altres tendeixen a la foto ràpida.

 

Sigui com sigui, el que està clar és que el Facebook s’ha convertit en el fenomen de la temporada que no té ni edat, ni sexe, ni cultura.

 

 

 

Psicòloga en pràctiques de Psico-ajuda.cat

 

Imprimeix

Articles: La Pèrdua Sense Drets

Escrit per Lda. M. Dolors Grassot París el . Publicat a Articles

 

dolPerdre una persona estimada, perdre la casa en un incendi, patir l’amputació d’una extremitat per un accident de cotxe… són algunes de les pèrdues més evidents que podem patir al llarg de la nostra vida. Però n’hi ha d’altres de més subtils. Per exemple: perdre la feina per un retallada de personal de l’empresa, patir un avortament, que la parella ens deixi per una altra persona, que ens evitin i estigmatitzin per una acció reprobable d’un familiar… El dolor que provoca aquest tipus de pèrdues es pot agreujar per la incomprensió, el sentiment de culpa o simplement per la falta d’atenció de les persones del cercle social dels afectats, fent encara més gran la càrrega d’angoixa, secretisme o culpabilitat.

 

D’aquest tipus de pèrdues que no tenen reconeixement social se’n diu pèrdua sense drets, perquè aquells qui les pateixen no poden disfrutar de l’estatus i recolzament que acostumem a donar a les persones que perden un familiar. De vegades, fins i tot privem d’aquest tipus de drets a persones que han patit pèrdues reconegudes socialment, com quan donem per suposat que els nens, les persones amb disminució intel.lectual o les persones grans amb problemes de salut no tenen les facultats mentals necessàries per elaborar el dol tal i com l’entenem.

Imprimeix

Articles: Quina visió tenim dels nostres joves?

Escrit per Mariló Grassot el . Publicat a Articles

Corre per Internet un correu molt curiós sobre la visió que els adults tenim dels nostres joves. S'hi inclouen sentències de personatges il.lustres del món cultural, com les següents:

  1.  "Al nostre jovent li agrada gastar i és mal educat, no fa cas de les autoritats i no té el més mínim respecte per la gent gran. Els nostres fills són uns autèntics tirans. No s'aixequen quan entra una persona anciana. Contesten als seus pares i són, simplement, dolents." 
  2. "No tinc cap esperança el el futur del nostre país, si el jovent d'avui és qui ostenta demà el poder. Perquè aquest jovent és insoportable, desenfrenat, simplement horrible." 

Aquestes sentències tenen la particularitat que van ser pronunciades per Sòcrates (470-399 A.C) i Hesíode (720 A.C), respectivament, segons ens informa l'esmentat correu electrònic. Tenen, per tant, entre 2400 i 2700 anys d'antiguitat, però tinc la seguretat que les signarien molts adults d'avui dia.

Fa pocs dies, vaig participar en un fòrum d'internet on es comentava la proposta d'alguns partits polítics d'ampliar el dret de vot als joves a partir de 16 anys. Deixant de banda l'encert o no d'aquesta idea, el que més em va cridar l'atenció va ser la virulència que molts adults van demostrar cap als joves a l'hora d'argumentar la seva posició contrària a la proposta. Davant el fet que joves de 16 i 17 anys poguessin tenir veu i vot en el govern del nostre país, molts adults es van posar les mans al cap i van deixar anar qualificatius tan terribles com els següents sobre els nostres joves: delinqüents, porretes, borratxos, botelloneros, inconscients, perduts, promiscus...

Realment són així els nostres joves? De veritat no coneixem joves que estudien, treballen, es diverteixen sense fer mal a ningú i beuen amb més o menys moderació? I hi ha gaires adults que pugui afirmar sense mentir que no es van emborratxar mai a aquesta edat? que no van tastar cap tipus de droga? que mai no van conduir més depressa del compte tornant a casa després d'una nit de festa?

Per què al llarg dels segles s'ha anat perpetuant aquesta imatge negativa dels joves per part dels adults? Per lògica, és impossible afirmar que el jovent hagi anat empitjorant paulatinament en els últims 3 mil.lenis. Què tenen els joves que aixeca tan fàcilment l'animadversió dels més grans? Curiositat pel món, ànsia de llibertat, ganes d'estimar i de ser estimat, descobriment de noves emocions i il.lusions, una energia desbordant... tot això, que també hem d'admetre que no sempre saben canalitzar de forma positiva, molts adults ho hem anar perdent amb els anys. No serà , potser, que els tenim una mica d'enveja?

Tu què hi trobes?

Mariló Grassot i Paris

Psicòloga

 

Imprimeix

Articles: Violència sexual contra els homes

Escrit per Lda. M. Dolors Grassot París el . Publicat a Articles

 

 

Recentment s'han donat a conèixer diversos casos d'abusos sexuals a menors per part de membres de l'esglèsia catòlica. Deixant de banda les repercussions socials i mediàtiques d'aquests fets, i tenint en compte que hi ha més nens que nenes entre les víctimes, voldria centrar el meu article en una realitat sovint ignorada: la dels homes que han sigut víctimes d'abusos sexuals durant la infància i/o adolescència.  

 

 Quan es parla d'abusos sexuals, sempre imaginem l'home com a abusador i la dona com a víctima. Generalment és així: s'estima que el 95% dels abusadors són homes i el 90% de les víctimes són dones o nenes. Hi ha, doncs, un 10% d'homes o nens abusats. Aquestes estadístiques són aproximades, perquè moltes víctimes d'abusos sexuals ho viuen en silenci la resta de la seva vida.   


 

 Un abús sexual no és una expressió de sensualitat sinó de poder. Per això es dóna dins contextos de relació asimètrics (relació en que una de les persones té, o creu tenir, més poder que l'altra): adults que abusen de nens, homes que abusen de dones, caps que abusen de subordinats... Si a això hi sumem que sovint l'abusador manipula psicològicament a la víctima per a fer-la sentir culpable o còmplice dels abusos: "sé que t'agrada", "ho faig perquè t'estimo", "si ho expliques a la mama es trencarà la família", "si no et deixes, li faré al teu germà petit"... ens podem imaginar les terribles conseqüències que un abús sexual pot tenir sobre una persona.   

 

   

 Per a una nena/dona, haver sigut víctima d'abusos sexuals comporta greus conseqüències psicològiques: sensació d'indefensió, sentiments de culpa, dificultats per a tenir una vida sexual plena durant la vida adulta i possibilitat de desenvolupar trastorns psicològics, com ara estrès postraumàtic, trastorns de personalitat, ansietat, depressió...   

 

Per a un nen/home les conseqüències són les mateixes, però amb un important agreujant: sovint se senten fortament discriminats per la societat. Per una banda, no se’ls permet expressar el seu dolor: "els homes no ploren"; per l’altra, la societat els penalitza amb tota una sèrie de prejudicis difícils d’assumir: “un home mai és la víctima”, “els homes que sobreviuen a una agressió sexual es converteixen en abusadors”, “els homes agredits són homosexuals”, “un home de veritat es deixaria matar abans que l’agredissin”, etc.    

 

 Amb tot això, no és gens estrany que persones agredides durant la infància necessitin molts anys per reunir prou coratge per a expressar públicament que han sigut víctimes d’abusos sexuals. Més encara si són homes.    

 

 Per això, i sense menystenir la bona feina feta per molts dels membres de l’esglèsia catòlica, aplaudeixo que persones agredides durant la infància per sacerdots que tenien la responsabilitat de la seva cura i educació, hagin pogut finalment denunciar públicament els seus abusadors. Per dos importants motius: perquè obliga a les autoritats eclesiàstiques a prendre mesures més eficients per aturar els abusos sexuals a menors dins l’esglèsia catòlica; i perquè l’oportunitat de poder expressar, pública o privadament, que s’ha sigut víctima d’abusos sexuals en la infància és un dels passos més importants per a poder superar aquest trauma.    



   

    M.Dolors Grassot i Paris

Psicòloga  

 

Bibliografia    Aparicio, A. i Muñoz, T. (2007) Después del Silencio. Cómo sobrevivir a una agresión sexual. Barcelona: Ed. Paidós Ibérica, S.A.